Entrevista Marina García

La Maria Garcia de Mateos és professora de Música. Comparteix la plaça amb la Marta Pérez. Un tret que podem destacar de la Marina és la seva joventut; un altre, l’alegria.

 

 “Quan t’hi esforces molt per aconseguir una cosa i hi dediques moltes hores, la coneixes més i, per tant, la pots explicar i compartir molt millor”

Quants anys fa que et dediques a la docència?

És el primer any que treballo com a professora en un institut.

Com va ser el primer dia de classe, doncs?

El primer dia va anar bé. Suposo que també els alumnes estan més calmats perquè necessiten examinar qui tenen davant.

Quina va ser la teva primera impressió en aquell moment?

La primera impressió va ser bona i la segona, també. Tenia la sensació que em tocarien grups bons.

Què en penses, de l’alumnat  que t’ha tocat?

(S’ho pensa) Hi ha de tot, n’hi ha de molt macos i treballadors, i n’hi ha que passen de tot.

Creus que és dura la vida de l’estudiant?

En general no és dura però, quan avances de nivell i tens tots els exàmens, treballs, pràctiques… en aquell moment es complica i llavors sí que és dura.

Quan vas saber que ensenyar és el que t’agrada?

A mi sempre m’ha agradat ensenyar i, en la mesura del possible, sempre he anat fent classes, sobretot de música, i també he treballat com a monitora. I tot això que he anat fent, m’ha portat una mica per aquest camí.

Perquè vas triar ser professora de secundaria i no de primària?

Quan estudies segons quina carrera, ja tens la possibilitat de treballar com a professor a la secundària fent un màster per poder ensenyar. Si jo hagués volgut fer primària, hauria d’haver estudiat el grau en Educació Primària.

Què vas estudiar per poder ensenyar aquí a l’institut?

Vaig estudiar Música, concretament clarinet, i Filologia Catalana. A més, tinc un màster per poder exercir de professora de secundària. 

T’ho passes bé fent classe?

Si els alumnes responen bé, m’ho passo molt bé.

Què en penses, de l’actual sistema educatiu?

El sistema educatiu català crec que s’intenta adaptar al màxim a les necessitats educatives que qualsevol estudiant pugui presentar. Hi ha un problema de base, però penso que s’està treballant per poder-lo solucionar.

I de les retallades en l’ensenyament, què en penses?

Si tenim menys pressupost, es poden fer menys coses; llavors, tot el que intentes adaptar, renovar i crear fa que s’endarrereixi o no prengui la forma que hauria de prendre.

Quin seria el teu alumne/a ideal?

Un alumne/a puntual, participatiu, que sàpiga callar quan s’ha de callar, que faci bones preguntes, que porti les coses al dia, que sigui respectuós…

T’agrada que et facin la pilota?

A mi no m’ha agradat mai fer-la; és més, no la sé fer. Em fa gràcia que me la facin, però me n’adono de seguida.

Hi ha un tòpic en l’ensenyament que és “agafar mania”, creus que és real?

Quan era estudiant, creia que era real. Ara que sóc professora, no tinc mania a ningú. Potser hi ha alumnes que et mires més perquè són més participatius, bons estudiants... i n’hi ha d’altres que els hi has de cridar més l’atenció perquè són molt xerraires o dropos. Però, mania, a ningú. 

Ser professora és una feina dura comparant-la amb un treball més manual com el de treballar en una fàbrica?

En una fàbrica has de fer servir la força, a l’obra passes fred, en una perruqueria has d’estar moltes hores dret, etc. però per ser professor/a has d’aguantar molt. Has de tenir-ho tot preparat, has de saber molt bé què dius, com ho dius... tractar amb adolescents no és fàcil i se n’ha de saber.

Tens algun mètode perquè els alumnes parin atenció?

No, però espero aprendre’n algun. Veig que els alumnes paren atenció quan em fico davant de la classe, parada, amb els braços creuats i com si estigués enfadada. Ara bé, l’ideal seria no haver de dir res i que els alumnes escoltessin.

Anem al terreny personal. D’on ets?

De Reus

On vius?

A Reus

Quines aficions tens?

M’agrada ballar, m’agrada llegir (si enganxo un bon llibre)... Bé, això no ho puc fer gaire. Si tinc temps, m’encanta fer una bona migdiada al sofà. I, òbviament, m’agrada la música: escoltar-la, tocar-la i anar a concerts.

Quan de petita et preguntaven què voldries ser de gran, què deies?

No ho vaig tenir mai clar, mai. De fet, quan vaig fer batxillerat tampoc ho tenia clar... És que a mi m’anava tot bé. Tampoc era impressionant, però tot m’anava bé.

Sembla que un/a professor/a ha d’haver estat un bon estudiant. Creus que és així?

No. De fet crec que és al revés. En el terreny de la música i quan assistia a classes amb diferents professors de clarinet, els que més els hi havia costat i més hores i esforç hi havien dedicat per arribar a ser on són ara (concertistes reconeguts, professors en centres de prestigi, clarinetistes en orquestres importants...), eren els que més t’ajudaven i millor s’explicaven. Suposo que quan t’hi esforces molt per aconseguir una cosa i hi dediques moltes hores, la coneixes més i, per tant, la pots explicar i compartir molt millor. I també m’he trobat casos contraris, “genis” en la seva matèria que eren molt mals professors perquè no sabien transmetre els conceptes i no comprenien perquè no entenies una cosa tan “fàcil” i que no havia suposat cap esforç per a ells.

Quina matèria t’anava pitjor, de petita? Saps per què?

No m’agradava gens, gens, gens pintar. Dibuixar, encara, però pintar, no. I és estrany perquè m’agraden molt les arts: música, filologia... I tampoc m’agradava educació física. Suposo que la genètica tampoc hi ajuda i també per les poques ganes que hi posava.

Què en pensaves dels teus mestres a l’època d’estudiant? Tenies mania a algun?

Evidentment tenia professors que em queien malament i que creia que em tenien mania, però n’hi havia d’altres que em queien molt bé. Ara, tots ells mereixien el meu respecte.

Quin tipus de música t’agrada?

M’agraden tots els estils musicals. Vaig a concerts de música “clàssica” i de música “actual”. Escolto molt la ràdio i em fico música moderna. Hi ha estils que m’agraden més i d’altres que m’agraden menys, però, com dic sempre a les meves classes, s’han de respectar tots els gustos i estils.

by Caylà