Entrevista Domènec Mora

L’entrevista al Domènec Mora ha resultat molt interessant, ja ho veureu. Ell és profe de Socials, però si llegiu aquesta entrevista veureu que és molt més que això. La seva sinceritat i la seva experiència traspuen en cada paraula.

“Una aula tancada amb clau on la gent no vol estar per a mi no és el lloc ideal per ensenyar”

Tu, quan eres petit i anaves a Primària, et consideraves dels nens que la liaven a classe o dels que es portaven bé, estaven callats...?

 A mi, a 1r de Primària, em van expulsar perquè era un terratrèmol. No podia estar quiet, em barallava amb tothom, sempre volia ser el més fort de la classe, defensava les nenes; un desastre des del punt de vista de l’aula. Després, jo, de gran, he intentat veure per què em portava així, no?, i he entès coses. Com a nen tenia problemes que passaven a casa i suposo que ho treia d’aquesta manera, cridant l’atenció, fent-me castigar perquè estava buscant, una mica, com que em marquessin els profes, no? I llavors em van dir que millor que canviés de cole, que allà no tenia futur.

I vas marxar del col·legi?

Si, vaig anar al mateix cole que tenia un cole més petit, al mig de la natura, amb uns jardins. Hi havia una mica menys d’alumnes i em van dir que allí em podrien controlar millor. El que passa és que la fama que portava quan vaig arribar allí era tan gran que em va costar 5 o 6 anys treure-me-la. Però vaig acabar el que ara seria 2n d’ESO com un alumne modèlic. Bones notes, bon comportament, fantàstic.

Quan vas canviar d’escola...

Em va costar molt, molt, perquè tenir un mal comportament... Encara que, de notes, no n’he tingut mai, de problemes; sempre ha sigut el comportament. A partir de 6è, 7è ja va ser millor, però abans, a 1r, 2n, 3r...  vaig tenir molts problemes. La meva primària va ser molt difícil perquè tenia molta fama. Sempre era... Pum! El Mora, el Mora... sempre castigat el Mora.

Al canviar d’escola, els profes eren diferents? Es portaven millor amb tu?

Al cole que anava jo no es pegava, nomes un profe, el Francesc... Me’n recordo una vegada que estava fent tonteries mentre ell escrivia a la pissarra, estava girat i no em veia, i llavors va venir a veure’m, va travessar tot el passadís enfadat i llavors em va fotre una clatellada que em va deixar la cara vermella. (riu)

T’agradaria tenir un alumne a seguir?

El que m’agradaria és donar a l’alumne el que necessita, des del que sap més i li agrada estudiar, fins al que té més problemes; fer més excursions o caminar... això és el que m’agradaria.

Coneixes la sèrie que es diu Merlí?

Sí, vaig veure un capítol, però fa molts anys, el primer.

A tu t’agradaria ser com el típic profe enrotllat o et cenyeixes a fer el que et diuen?

No, jo no hem cenyeixo al que em diuen. He fet altres coses a més a més de profe. Tinc experiència i m’agrada parlar de mi i m’agrada...bé. els que em teniu a classe ja ho veieu, que és marcar una mica el meu estil.

Tu des de petit has volgut ser profe?

Emm...no, no, jo mai, a mi m’ha agradat molt la història però no pensava en la feina. Mon pare tenia una empresa i em pensava que faria d’empresari, com ell, que seguiria el negoci familiar

Com és que no vas seguir amb el negoci familiar?

Perquè jo crec que el tema dels diners, això de guanyar diners, a mi no m’interessava. M’agradava més la cultura, el coneixements, i llavors mon pare ho va saber veure. De fet, jo soc la quinta generació, això vol dir que el meu pare, el meu avi, el meu besavi, el meu rebesavi, tots tenien el mateix nom, com jo, Domingo Mora i, a més a més, tots eren empresaris, i jo vaig trencar aquesta línia. Jo crec que el meu pare va veure que jo era diferent i sempre em va dir que fes el que jo volgués, el que sentís, i amb aquesta llibertat vaig fer teatre, vaig fer de fotògraf, vaig fer moltes coses.

I, de tot això que has fet, amb quin treball et quedaries?

A mi el que més m’agrada és ensenyar, però ensenyar de la meva manera, o sigui, de la manera que jo crec i en el lloc també que jo crec. Una aula tancada amb clau on la gent no vol estar per a mi no és el lloc ideal per ensenyar. Puc ensenyar fotografia o puc ensenyar història però ho faria d’una manera molt més connectada amb la terra, amb la natura, perquè penso que això ens cura.

O sigui, a tu t’agrada ensenyar però no el model d’ensenyament d’ara.

Exacte. No m’agrada passar pel tubo (riu). Jo sé que hi ha d’haver normes, però quan l’única raó de les normes és que no es pot fer d’una altra manera, penso que això no és, no, i  menys quan parles d’educar persones i formar-les

Hi ha el tòpic de tenir mania a algun alumne, tu has tingut mania a algú?

A  vegades he hagut de treballar en unes circumstàncies molt difícils perquè ha sigut una substitució molt curta. Els alumnes sabien que jo hi seria  poc temps i, d’alguna manera, passaven totalment. Hi ha situacions molt desagradables, de no poder fer absolutament res. Això crea molta impotència, molta ràbia, no pots sortir ni marxar, i això és horrorós, és una tortura.

Això és un sí que has tingut mania....

Sí, bé mania... No és ben bé mania. És trobar-te en una situació en el qual et sents impotent i enrabiat. Estàs malament.

L’estrès que acumules al sortir d’una classe, com l’aconsegueixes alliberar? Perquè, igual que nosaltres estem tancats en una aula... ,suposo que tu també penses el mateix, sortir de l’institut, anar a casa.

Quan entro en una aula, intento oblidar-me completament de l’anterior, i el que veig són persones diferents, amb necessitats també diferents, amb ganes que jo els pugui donar alguna cosa, i això em motiva a intentar fer-ho el millor possible per a ells. Cada classe és un món diferent. No preveig mai el que passarà. Em llenço allà dintre i intento mirar-los com a persones, no com a 3r C, 3r D, sinó com a persones que som. I això m’ajuda a estar més en contacte amb el que he de fer en aquell moment. No em preocupo pel que ha passat abans, ni em plantejo si anirà bé o no anirà bé.

Amb el pensament de fer classe, no?

Sí, és com una energia, una energia que tinc aquí i vinga... buaaa (fa el soroll) anem a fer que això...

Així, doncs, entre classe i classe se’t carreguen les piles.

Sí, sí. He d’oblidar-me del que ja he fet i ja està. A vegades, la informàtica no m’ajuda, se m’espatlla l’ordinador, i llavors se’m crea més tensió.

I aquestes bronques que hi  ha entre alumnes, o quan un alumne t’intenta vacilar o t’intenta tallar el rotllo; què penses quan passa això?

Sempre entenc per què ho fa, l’alumne. Sempre té una raó i sé que, si pogués estar amb ell i sortir d’allà, segur que no hi hauria cap problema. Entenc les raons, però moltes vegades tampoc puc fer-hi res.

Què penses d’aquest centre?

Fa poc que he arribat. Jo només he tingut experiència en un altre institut, que era més gran. Veig que és un centre que està, una mica, a la meitat de tot, que està venint d’un lloc una mica antic i va cap a un lloc modern;  però, com que el sistema també està molt malament, i molt col·lapsat, no sé quin futur podrà haver-hi. Però veig que està en un procés de canvi, de transformació.

Sí que és veritat...

Hem de fer una mica el millor que podem, cadascú en el seu àmbit d’acció...però tampoc ens hi hem de capficar excessivament, hauríem de poder trobar el grau just d’implicació...La vida és la gran mestra de tots nosaltres i ens posa sempre al lloc que ens pertoca...De vegades no sé massa què faré, ni de quina manera. Potser només cal una bona motivació i confiar!

Tens alguna anècdota de quan eres petit, quan estudiaves, que t’hagi quedat sempre al cap, alguna gamberrada, si eres bo en Socials...

Jo era molt bo imitant. Me’n recordo que una vegada, a 3r de Bàsica que la profe no hi era. Jo vaig sortir allí al mig i em vaig posar a imitar una parella, que jo els vaig dir el Sr. Pepet i la Sra. Pepeta,  i feia un xou, i vinga imitar i imitar, i la gent reia i reia, tota la classe estava allà rient... Aquest va ser el meu primer contacte amb el teatre. Em vaig sentir molt feliç perquè la gent es va portar bé jo estava tranquil i, d’alguna manera, vaig fer un espectacle i al mateix temps vaig fer una mica la funció de líder. Va ser un moment molt bo per a mi.

Tu eres dels populars de la classe, no?

Sí, intentava ser-ho. Després, a 8è, teníem a un profe molt enrotllat, tipus Merlí, que era de Química, Porres es deia, el Sr.Porres. Doncs, amb els mes forts de la classe, ja teníem 14 anys, vam sortir del cole i... ell tenia un cotxe, un 127, un cotxe que no pesava gaire, i entre els tres o quatre que érem, el vam bellugar una mica i el vam separar una mica de la vorera. La Directora se’n van assabentar i allò va ser com si fos... ens van venir, ens van castigar, que si la confiança, que si els havíem traït... Bé...ens en va caure una al damunt! I era una cosa de xicots, que volíem fer una brometa masculina.(riu)

Tens algun amic que conservis de la teva infància?

Sí, tinc un amic amb qui ens portem 13 dies i ens continuem veient. Ell fa 2 metres; encara és més alt que jo. Fa 54 anys que ens coneixem i encara mantenim la mateixa amistat que teníem de nens.

Aquest amic, era com tu?

No...ell era més aviat un empolloncete.

Sabem que has viscut a l’Àfrica. Quan vas marxar cap allà, no et va fer pena deixar aquí els amics?

Sí, una mica sí, perquè estàs amb els 14 anys, que és quan comences la preadolescència, estàs portant el tema de les noies, et sents insegur i, a sobre, ets en un lloc d’on no parles l’idioma, ple d’africans, tot és diferent...

Vàrem marxar tota la família i jo hi vaig estar estudiant fins a acabar el batxillerat. El meus pares s’hi van quedar 28 anys. Era bastant desagradable, els ‘’francesets del Lycée’’ se’n reien, molta burla... Va ser bastant difícil per a mi. Hi havia poca cultura occidental... L’Àfrica és una cosa, però el món dels blancs a l’Àfrica és diferent, és com una bombolla artificial... és molt asfixiant. Sí que vaig fer teatre i hi havia sessions de cine, d’art i assaig, però aquells quatre anys no diria que fossin una experiència agradable... a mi, no em va agradar, l’experiència, vaig patir bastant. E.m sentia molt sol i aïllat

Però en una classe ens vas comentar que el primer col·legi de l’Àfrica on vas ser...

Sí, va ser quan vaig estar millor, era un barri africà cent per cent, i hi avia alumnes quasi bé adults...em van protegir, perquè jo era molt jove.. i després volien que els ajudés amb els exàmens, perquè jo els feia bé i ells els volien copiar, i volien que jo els ajudés...Jo no volia per que no ho trobava ètic!

Ells et donaven seguretat i tu a ells, intel·ligència...

Suposo que després ells esperaven que jo els pogués ajudar amb els exàmens. És clar, jo els deia: “jo, de copiar, no te’n puc ensenyar, tu has d’aprendre”. I per mi que ho entenien. No deien res, però els estranyava... Hi havia un noi, el Sahié que sempre m’ho demanava.

El teu cantant preferit és...

Bob Marley

i  la cançó?

(canta ‘’It’s a Funky reggae party...’’ i riu)

by Ricard